La malaltia d’Osgood-Schlatter és una inflamació dolorosa a la tuberositat (prominència grossa en un os, que serveix per a la inserció de músculs, lligaments i tendors) tibial anterior. Aquesta part anatòmica és un relleu ossi que sobresurt de la part superior i anterior de la tíbia i és on s’inserta el tendó rotulià. La causa d’aquesta malaltia és una sobrecàrrega repetitiva a la musculatura del quàdriceps, concretament al tendó rotulià, a conseqüència d’una pràctica esportiva intensa durant l’època de creixement.
El quàdriceps és un múscul molt gran i fort i, juntament amb el tendó rotulià, són els encarregats d’estirar el genoll quan aquest es troba flexionat. És per això que quan un nen en edat de creixement pràctica algun tipus d’esport on es realitzen xuts i salts, pot desenvolupar aquesta malaltia perquè els seus ossos, músculs i tendons estan creixent de manera ràpida, provocant descompensacions corporals ja que sovint no ho fan al mateix temps.
Es situa l’edat de creixement entre els 10 i 15 anys, variant en funció del sexe. Antigament aquesta lesió era més freqüent en nens però, actualment, ho és cada vegada més en les nenes que practiquen esports com el futbol, per això no es pot discriminar el sexe a l’hora de fer una valoració.
Els símptomes característics de la malaltia d’Osgood-Schlatter són:
- Inflamació dolorosa a la tuberositat tibial anterior que empitjora a la palpació
de la zona. - Pot afectar a una sola cama o a les dues.
- Empitjora al realitzar esport, sobretot al córrer, saltar i pujar escales.
- Disminueix al fer descans.
- El nen pot anar coix després de fer exercici.
- Tensió muscular als quàdriceps i als isquiotibials.
Per tal de diagnosticar correctament aquesta malaltia, convé visitar al traumatòleg on aquest realitzarà un examen clínic acurat. A causa de la seva naturalesa i les característiques, les radiografies no serveixen de gaire i, en cas de fer-se, és per descartar altres possibles diagnòstics.
A nivell de tractament, la malaltia de Osgood-Schlatter sol desaparèixer de manera espontània quan el nen ha finalitzat el creixement. De totes maneres, convé prendre precaucions per evitar que empitjori, per això es dissenya un pla de tractament basat en:
- Disminuir l’activitat física de manera moderada si es tracta d’adolescents. Quan parlem de disminuir l’activitat, ens referim a evitar tot exercici que provoqui dolor, però es poden fer altres esports si aquests no empitjoren la simptomatologia. En el cas de nens més petits, es recomana repòs absolut fins que el dolor desapareix completament.
- Aplicació de gel local.
- Si convé es poden prendre antiinflamatoris, sempre i quan el metge els hagi pautat.
- Realització de fisioteràpia.
En pocs casos, si un cop s’ha dut a terme el tractament pautat pel metge traumatòleg la simptomatologia no millora, es pot posar una fèrula de descàrrega i es poden utilitzar crosses per evitar el recolzament de la cama afectada.
Aquesta malaltia no deixa seqüeles al nen, com a molt un petit bony a la tuberositat tibial anterior però és indolor, i es pot practicar activitat esportiva de manera habitual. És difícil marcar una prevenció ja que l’aparició dels símptomes és molt gradual, però es recomana fer estiraments musculars tant al principi com al final de l’exercici físic.
